dimarts

la campana de vidre (sylvia plath)

La visió que vaig tenir tot seguit va ser la d'una sabata d'algú.
Era una sabata consistent, de cuir negre esquerdat, i prou vella, amb foradets que hi dibuixaven ones de petxina i un polit apagat, i m'apuntava. Semblava estar plantada en una dura superfícia verda que em feia mal al pòmul dret.


L'únic problema era que l'església, fins la catòlica, no t'omplia el tot de la vida. Per molt que t'agenollessis i resessis, encara et calia menjar tres cops al dia i trobar una feina i viure al món.