diumenge

la insoportable levedad del ser (milan kundera)

¿Cómo es posible condenar algo fugaz?

El crepúsculo de la desaparición lo baña todo con la magia de la nostalgia.

[...] demuestra la profunda perversión moral que va unida a un mundo basado esencialmente en la inexistencia del retorno, porque en ese mundo todo está perdonado de antemano y, por tanto, todo cínicamente permitido.

Sólo una cosa es segura: la contradicción entre peso y levedad es la más misteriosa y equívoca de todas las contradicciones.

Einmal ist keinmal. Si el hombre sólo puede vivir una vida es como si no viviera en absoluto.



[...] y constataba que la historia del amor de su vida no iba acompañada del sonido de ningún "es muss sein", sino más bien por el de "es könnte auch anders sein": también podía haber sido de otro modo.



Cuando lo lograba, aquél era un momento de embriaguez: el alma salía a la superfície del cuerpo como cuando los marinos salen de la bodega, ocupan toda la cubierta, agitan los brazos hacia el cielo y cantan.



Sin saberlo, el hombre compone su vida de acuerdo con las leyes de la belleza aun en los momentos de más profunda desesperación.
Por eso no es posible echarle en cara a la novela que esté fascinada pos los secretos encuentros de las casualidades [...], pero es posible echarle en cara al hombre el estar ciego en su vida cotidiana con respecto a tales casualidades y dejar así que si vida pierda la dimensión de la belleza.



Aquél que quiere permanentemente "llegar más alto" tiene que contar con que algún día le invadirá el vértigo.
El vértigo es algo diferente del miedo a la caída. El vértigo significa que la profundidad que se abre ante nosotros nos atrae, nos seduce, despierta en nosotros el deseo de caer, del cual nos defendemos espantados.


También podríamos llamarlo la borrachera de la debilidad. Uno se percata de su debilidad y no quiere luchar contra ella, sino entregarse. Está borracho de su debilidad, quiere ser aún más débil, quiere caer en medio de la plaza, ante los ojos de todos, quiere estar abajo y aún más abajo que abajo.

un home de paraula (imma monsó)

Ja no recordo com era abans de conèixer-lo. Només sé que jo anava d'aquí cap allà amb els meus ous, buscant un lloc on poder guardar-los tots, perquè detestava la idea de posar-los en recipients diferents, de separar-los. Un sol cistell, sé que volia.




I per fer això li calia un home que no estigués mai a l'aguait de les dones. Un home amb prou delicadesa i habilitat per fer-li sentir que no la necessitava. Un home que mai no l'esperés, perquè el present li seria sempre suficient. Un home que, tot i no tenir res, anés sobrat. Un home disposat a preservar la seva llibertat per damunt de tot, fins i tot d'ella. Vet aquí, en una paraula, allò que sempre havia estat buscant sense saber-ho: algú a qui sobrar.

"No és fàcil trobar un home a qui sobrar", va pensar. "O més ben dit, no és fàcil trobar un home que, sobrant-li, no prefereixi prescindir de tu."

el banquete (platón)

-Habla con respeto -contestó ella-. ¿O crees que, si una cosa no es bella, es forzoso que se fea?
-Exactamente.
-¿Y si no es sabia, ignorante? ¿No te has dado cuenta de que existe algo intermedio entre sabiduría e ignorancia?
-¿De qué se trata?
-El opinar rectamente, incluso sin poder dar razón de ello, ¿no sabes -dijo- que no es ni conocer (pues un asunto del que no se puede dar razón, ¿cómo puede ser conocimiento?) ni tampoco ignorancia (pues lo que acierta con la realidad, ¿cómo puede ser ignorancia?)? La recta opinión es, por tanto, una especie de estado intermedio entre buen juicio e ignorancia.

orgull i prejudici (jane austen)

-En un cas com aquest -va replicar Charlotte-, potser sí que deu ser divertit poder enganyar la gent; però, a vegades, el fet d'estar tan protegir pot ser un desavantatge. Si una dona amaga el seu afecte amb la mateixa habilitat a aquell qui n'és l'objecte, pot perdre l'oportunitat d'assegurar-se'l i, aleshores, seria un consol ben migrat de pensar que el món ho ignora igualment. En gairebé tots els afectes hi ha una part tan important de gratitud o de vanitat, que és perillós privar-los d'aquests sentiments. Tots nosaltres som lliures d'iniciar un sentiment, una lleugera preferència és ben natural, però molt pocs de nosaltres tenim prou valor per estar enamorats de debò sense que ens hi encoratgin.



En conjunt, per tant, va descobrir un fet que ja abans s'havia descobert algunes vegades: que un esdeveniment desitjat amb impaciència no li havia produït, quan havia arribat, tota la satisfacció que n'esperava. En conseqüència, li calia fixar-se ara un nou termini per aconseguir una felicitat real; tenir un punt de referència en el qual pogués usar tota la seva il·lusió; així, si novament sentia un plaer anticipat per quelcom que havia de succeir, es consolaria del present i es prepararia per a una nova decepció en el futur.

no volveré a ser joven (jaime gil de biedma)

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

-uf, va dir ell (quim monzó)

Potser l'error hagi estat aquest: repetir-ho massa. Saps que estic buit? ¿Que se me'n fot que estiguis lluny? Imagina't! Tot és inútil, fins i tot la teva presència. Si hi fossis, res no canviaria. Tot és inútil, fred, blanc, distant. He escopit a la pica un gargall transparent que s'ha fugat pel forat. M'he eixugat la boca, m'he rentat les mans (em cal fer alguna cosa) i he tornat a la cambra.

(ressenya d'una depressió suïcida)



No marxarem pas, va dir, hem decidit fugir del món urbà i fundar una comunitat en un lloc allunyat dels fums i les enveges, de les angoixes i les pors, un món on tots siguem germans (i en dir això va obrir els braços, va somriure, va mirar el cel una llarga estona i continuà xerrant): hem vingut aquí a construir la nostra comunitat. I mentre deia això, els seus companys començaven a desmuntar el vaixell i a treure'n les fustes, i amb aquestes fustes començaven a bastir murs i sostres.

(sobre la futilitat dels desigs humans)

el vigilant en el camp de sègol (j. d. salinger)

Té gràcia. No expliqueu mai res a ningú. Si ho feu, començareu a trobar a faltar tothom.

alfonso levy

Nietzsche decía: “No podemos pensar si renunciamos a hacerlo fuera de la cárcel del lenguaje”. Tan sencillo como que, pensar es hablar y no otra cosa. Tú trata de pensar lo que quieras, aunque sea para ti misma, en silencio, sin utilizar las palabras... no es posible. Creo que si hubiese una definición para el ser humano, cuando se ha dicho que es un ser de razón, un ser razonable, un ser que duda, para mí la
definición que prefiero: “Es una persona que habla”.

si menges una llimona sense fer ganyotes (sergi pàmies)

...sinó en unes últimes paraules que, del rus al català, traduiré provant de ser fidel a una realitat que també serà ficció: "Quina merda, quina gran merda, quina grandíssima merda."
(26)

Quan neix, la gota encara no sap que d'aquí a dos segons s'esclafarà contra la pica de la cuina. Il·lusionada, llisca per l'últim revolt de la cantonada i treu el cap per la desembocadura de l'aixeta. [...] Volar l'estimula tant com passar desapercebuda.
(27)
A la ràdio, he sentit que si menges una llimona sense fer ganyotes, s'acomplirà tot el que desitgis, però em fa por provar-ho, fer ganyotes i cap desig no es faci mai més realitat.
(142-143)

de tan senzill no t'agradarà (salvador espriu)

Cansat de tants de versos que no fan companyia
—els admirables versos de savis excel·lents—,
i de mirar com passa l’emperador tot nu,
i del gran plany del vent, aquest vell adversari,
i de l’excés de mi, sense missatge,
ara us diré, amb paraules ben clares,
amb crit elemental, lluny d’artifici,
que vull només parar-me en el camí,
ja decantat amic de l’última injustícia,
i ajaçar-me per sempre, sense recança, mort,
damunt la bona terra.
...el humano no es fruto de la perfección, sino de una enfermedad. El mutante del que procedemos tuvo que ponerse en pie por algún problema patológico. Se encontraba en clara inferioridad frente a sus predecesores cuadrúpedos. No hablemos ya de la pérdida del rabo y del pelo. Desde el punto de vista biológico, era un calamidad. Yo creo que la risa la inventó el chimpancé la primera vez que se encontró en aquel escenario al Homo erectus.

félix de azúa

la lectura personal es un ácido que ataca los sólidos de la autoridad, al tiempo que vitaliza las pasiones, las emociones, las especulaciones filosóficas, la imaginación científica. la sutil materia del lenguaje corroe los artilugios totémicos y al disolverlos fluyen vapores que incitan a la aventura, a la investigación, a la exploración del mundo.
Pero las bibliotecas [...] y sus ingentes masas de letra impresa [...] conturban terriblemente mi espíritu, dándome una impresón tan clara como triste de la magnitud de lo que ignoro: ante aquellos depósitos de ciencia, mi flaca memoria desmaya, mi razón se desvanece, y tengo que alejarme, convencido de que allí donde otros encuentran manantial de luz, de vida, de verdad, yo he de encontrar tan sólo confusión y desaliento, quizás el error y la duda.